Hola, em dic Mariona i soc professora i ballarina.
Els adolescents i joves són el motor de la meva professió. La dansa la meva connexió amb el cos i el gaudir. I l’autoescolta el camí de retorn cap a mi mateixa.
Qüestionar i sobre tot qüestionar-me m’ha definit tota la vida. La meva mare m’explica que ja des de ben petita mai vaig acceptar una indicació sense el meu particular per què? Ella era conscient que un perquè sí mai era acceptat per mi i, en canvi, si em donava bons arguments els acceptava amb convicció.
Recordo viure una infància feliç. Allà on hi hagués música jo ballava i, si em preguntaven que volia ser de gran ho tenia clar, artista!
La meva situació familiar va ser molt estable, els meus pares sempre han estat uns grans referents per a mi de lligam segur i afecte.
Els anys a l’escola i l’institut em van enriquir, especialment la meva dimensió intel·lectual, jo gaudia d’aprendre i feia moltes preguntes. Al batxillerat, vaig tenir un professor de matemàtiques que em va inspirar molt i va contribuir al fet que m’enamorés de l’àlgebra, el càlcul i de la passió que pot arribar a transmetre un professor. El Jaume vivia el seu Ikigai!
Vaig estudiar un grau en Enginyeria sense estar molt convençuda. Aquesta decisió i una ruptura sentimental em van portar a sentir-me perduda i a buscar eines per gestionar el meu patiment, tornar a mi mateixa i redefinir el meu camí.
Aquesta crisi em va permetre descobrir la meva dimensió espiritual per primera vegada, la meva veu interior i guia, i decidir acabar el grau per després marxar a gaudir de la meva passió, el ball flamenc. Em vaig mudar a Sevilla i vaig cursar uns estudis professionals de dansa durant dos anys. Va ser una etapa de creativitat, llibertat i vida.
Després, es despertà en mi l’interès pel món educatiu, els adolescents i el seu benestar. Vaig estudiar el màster de formació de professorat de secundària amb l’especialitat de matemàtiques. Paral·lelament donava classes de flamenc i feia actuacions.
Des que vaig finalitzar el màster fins a l’actualitat he estat treballant com a professora de secundària.
M’hi he dedicat amb cor per transmetre estima per aprendre i el valor de la responsabilitat personal. Considero que les aules són espais amb personalitat pròpia i en constant evolució on he estat professora i alumna alhora. He viscut tant experiències difícils com dolces que m’han permès qüestionar-me i reajustar el des d’on (mètode) i, que m’han reafirmat el per a què (propòsit).
Al voltant dels 30 anys vaig viure una crisi personal. Havia deixat de fer-me preguntes, d’escoltar les meves respostes, de cuidar alguns aspectes de la meva vida i de ballar. En mig d’un període fosc vaig iniciar un procés d’autoconeixement i retorn cap a mi mateixa. Em vaig endinsar en la teràpia humanista i altres corrents que em van aportar eines i experiències que em van permetre retrobar-me amb una nova versió de mi mateixa. I sí, vaig tornar a ballar.
Fruit d’aquest procés, de la meva estima pels adolescents i joves, i de la meva confiança en l’educació, sorgeix aquest projecte. Un projecte en el qual l’educació i la dansa es donen de la mà des d'una visió més humanista.
Hola, em dic Mariona i soc professora i ballarina.
Els adolescents i joves són el motor de la meva professió. La dansa la meva connexió amb el cos i el gaudir. I l’autoescolta el camí de retorn cap a mi mateixa.
Qüestionar i sobre tot qüestionar-me m’ha definit tota la vida. La meva mare m’explica que ja des de ben petita mai vaig acceptar una indicació sense el meu particular per què? Ella era conscient que un perquè sí mai era acceptat per mi i, en canvi, si em donava bons arguments els acceptava amb convicció.
Recordo viure una infància feliç. Allà on hi hagués música jo ballava i, si em preguntaven que volia ser de gran ho tenia clar, artista!
La meva situació familiar va ser molt estable, els meus pares sempre han estat uns grans referents per a mi de lligam segur i afecte.
Els anys a l’escola i l’institut em van enriquir, especialment la meva dimensió intel·lectual, jo gaudia d’aprendre i feia moltes preguntes. Al batxillerat, vaig tenir un professor de matemàtiques que em va inspirar molt i va contribuir al fet que m’enamorés de l’àlgebra, el càlcul i de la passió que pot arribar a transmetre un professor. El Jaume vivia el seu Ikigai!
Vaig estudiar un grau en Enginyeria sense estar molt convençuda. Aquesta decisió i una ruptura sentimental em van portar a sentir-me perduda i a buscar eines per gestionar el meu patiment, tornar a mi mateixa i redefinir el meu camí.
Aquesta crisi em va permetre descobrir la meva dimensió espiritual per primera vegada, la meva veu interior i guia, i decidir acabar el grau per després marxar a gaudir de la meva passió, el ball flamenc. Em vaig mudar a Sevilla i vaig cursar uns estudis professionals de dansa durant dos anys. Va ser una etapa de creativitat, llibertat i vida.
Després, es despertà en mi l’interès pel món educatiu, els adolescents i el seu benestar. Vaig estudiar el màster de formació de professorat de secundària amb l’especialitat de matemàtiques. Paral·lelament donava classes de flamenc i feia actuacions.
Des que vaig finalitzar el màster fins a l’actualitat he estat treballant com a professora de secundària.
M’hi he dedicat amb cor per transmetre estima per aprendre i el valor de la responsabilitat personal. Considero que les aules són espais amb personalitat pròpia i en constant evolució on he estat professora i alumna alhora. He viscut tant experiències difícils com dolces que m’han permès qüestionar-me i reajustar el des d’on (mètode) i, que m’han reafirmat el per a què (propòsit).
Al voltant dels 30 anys vaig viure una crisi personal. Havia deixat de fer-me preguntes, d’escoltar les meves respostes, de cuidar alguns aspectes de la meva vida i de ballar. En mig d’un període fosc vaig iniciar un procés d’autoconeixement i retorn cap a mi mateixa. Em vaig endinsar en la teràpia humanista i altres corrents que em van aportar eines i experiències que em van permetre retrobar-me amb una nova versió de mi mateixa. I sí, vaig tornar a ballar.
