Eduquem i aprenem per conèixer qui som, el món que ens envolta i ser capaços d’afrontar els reptes que ens depara la vida. Sense dubte, alumnes, professors i famílies comparteixen aquesta filosofia i cadascú aportant la seva llum contribueix en el canvi que volen veure en el món.
Formo part d’aquest col·lectiu com a professora i alumna. Cada dia em qüestiono i busco respostes i també acompanyo alumnes en el seu camí a través de l’ensenyament de les matemàtiques i l’acció tutorial. L’educació és la meva passió, el meu propòsit.
Tanmateix, observo que són pocs els joves que al voltant de la majoria d’edat es coneixen de debò i són capaços d’afrontar els reptes de la vida. I no parlo de resoldre un problema matemàtic, fer una exposició oral o superar la selectivitat. Això ho fan de meravella! Parlo de ser capaços de transitar el dol que suposa la pèrdua d’un ésser estimat, d’afrontar un fracàs o dificultat amb resiliència, d’acceptar i estimar el seu cos i les parts més amargues del seu caràcter i d’escollir de forma conscient el camí que volen recórrer per esdevenir qui volen ser i honrar la seva autenticitat.
Constantment veig a adolescents, joves i adults desconnectats d’ells mateixos, sense eines per afrontar les batalles internes amb les seves ments. Cadascú amb els seus conflictes particulars, egos n’hi ha de totes mides i colors, però amb un eix comú, el patiment i la infelicitat. Cada cop veig més adolescents i joves sense aquella passió màgica i particular d’aquesta etapa, aquelles ganes incansables per descobrir i viure.
Cada cop hi ha més demanda per accedir a un especialista en la salut mental. Els departaments d’orientació de les escoles i instituts no donen l’abast! I els recursos públics, per desgràcia, són escassos i arriben a molt pocs. Amb aquesta situació, la desigualtat s’accentua, ja que les famílies amb consciència i recursos econòmics accedeixen a especialistes i centres de salut mental privats per les seves filles o fills, recursos als quals no poden accedir famílies més humils a causa dels elevats preus.
En aquest context, cada dia em pregunto si l’educació no hauria d’incorporar com a eix principal de la seva tasca social espais i terapeutes que donessin eines d’autoconeixement i gestió emocional als estudiants. Que els nostres alumnes trobessin refugi a les escoles i instituts per fer front les qüestions que tots ens fem: qui soc? Qui vull ser? Què faig amb la por? I amb la ràbia? Em sento sol i perdut, com transito això?… Perquè per ara a l’escola i a l’institut troben el suport que necessiten per redactar un text predictiu, resoldre una integral, fer una exposició oral en anglès i fins i tot programar un robot. I és meravellós! Però per a mi la societat està demanant amb xifres, taxa de suïcidis, depressions, quadres d’ansietat, trastorns alimentaris… que tornem a nosaltres, ens connectem a l’essència i ens estimem.
Jo tinc clara la resposta, l’educació ha d’evolucionar cap a un model més holístic en el qual es considerin a les persones en totes les seves dimensions, és a dir, en la dimensió física, intel·lectual, emocional i espiritual. Que totes elles tinguin espai a les escoles i instituts repartides de forma equitativa i no posant la dimensió intel·lectual al centre com succeeix actualment. Que l’educació per les dimensions física, emocional i espiritual de qualitat arribi de forma gratuïta a tothom. Només des de les escoles i instituts és possible aquesta transformació.
Tinc clar que jo sola no canviaré el món ni tampoc ho pretenc. L’únic que sé és que he après a escoltar una veu interna que em guia, i que avui em diu que aporti la meva visió sobre educació, adolescència i autoconeixement. Que comparteixi els aprenentatges i recursos que a mi m’han servit per fer front les dificultats a través de la meva experiència personal i que continuï cultivant l’energia creativa que tant em connecta als adolescents i joves. Els meus alumnes i l’educació són el meu per a què. Els meus alumnes i l’educació són la llavor i l’aigua d’aquest projecte.
